No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Hola!
Per aquesta segona entrada comparteixo amb vosaltres alguns dels meus peers. He tingut la sort de conèixer-ne alguns i compartir-ne espais tant de treball com d’exposició, però tots ells són part important del desenvolupament de la meva pràctica, ja que em rodejo quotidianament de les seves imatges i els meus processos no en són al·lilens.
També comparteixo amb vosaltres alguns dels espais que aquestes persones fan créixer.
Paulina Silva – Espacio La Raíz
La Paulina és una artista xilena, gravadora i pintora, però establerta a Granada on fa poc més d’un any va obrir junt amb dos companys el ‘Espacio La Raíz‘ . El passat octubre vaig tenir la sort de poder exposar el meu últim projecte de gravat ‘Restos y ruinas‘ a La Raíz , i compartir-lo amb una mostra de la Paulina, ‘Soy tú‘.
A La Raíz s’acullen artistes diversos, d’entre ells en destaco per la seva conjugació amb les meves solucions gràfiques (i perquè segueixo la seva feina de prop) la obra de Laura Agustí, de l’Elisa Ancori, de l’Elia Mervi i la Koko Che Jota, no us les perdeu.
Paula Bonet – Taller La Madriguera
L’any 2020 vaig estar dos mesos cursant les pràctiques al taller La Madriguera. L’obra de la Paula Bonet fou un referent clau perquè em decidís a estudiar tant il·lustració com arts, de fet fou ella qui m’animà a matricular-me a la Universitat.
La Madriguera és un taller de gravat al vell mig de Barcelona. S’hi fan tallers de tota mena: punta seca, aiguafort, monotípia, algrafia, telar, ceràmica, pintura… Però el que fa especial a La Madriguera no és tant la seva oferta formativa, sinó les persones que l’habiten i l’entorn que s’hi construeix. Gràcies a la madri he conegut persones i artistes fantàstics, de fet fou allà on vaig conèixer a la Paulina i on, un any més tard, es gestà l’exposició per a La Raíz.
De la Madriguera també podria destacar molts peers. Us recomano que li doneu una ullada a l’obra de l’Helena Laguna, la Irene Grazie, la Mapilotta i la Duna Llobet.
Sergio Sánchez – Siarte
Aquest estiu tindré la sort de poder presentar una petita mostra a Bilbao, a l’espai Siarte. Siarte és un espai per a la venda i exposició d’obra gestionada per Sergio Sánchez, també artista. El Sergio ven la seva obra i cedeix les parets del seu taller per a mostrar feina dels seus peers cada mes.
Volia destacar Siarte perquè es tracta d’un projecte petit, però que també exemplifica a la perfecció la importància de fer xarxa, de trobar-se amb aquells amb qui compartiu inquietuds i construir els espais on resoldre-les.
La ilusa – Artes y letras
Gràcies al Sergio vaig conèixer La Ilusa, una llibreria, també a Bilbao on es juxtaposen lectura i imatge. La Ilusa la gestionen dos germans, el Sergio i la Bea, i és un espai on, a més de reivindicar la literatura, s’hi donen xerrades i tallers mentre a les parets hi ha mostra expositiva. Aviat també s’hi vendran reproduccions dels meus dibuixos i pintures.
En la pròxima entrada comentaré algunes línies de pensament que connecten amb els meus interessos pictòrics així com algunes veus contemporànies rellevants. Espero que els hi pugueu donar un cop d’ull a les artistes i els espais esmentats.
Moltes gràcies per llegir-me,
J
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Hola!
Per a la primera aproximació a aquesta PAC per a l’assignatura de Comissariat, he pensat que havia d’emprendre l’activitat llaurant un context.
Em presento; em dic Judit Rambla, tot i que a xarxes i en la meva pràctica artística se’m coneix com a Judit Miau. De professió sóc il·lustradora però a mi sempre m’agrada afegir-li el cognom ‘i artista plàstica’, per a deixar entendre que el que m’interessa és pintar.
Deixo per aquí el link a la meva web: www.juditmiau.com
Hi trobareu una petita aproximació a qui sóc i què faig: una mica de background biogràfic, detalls dels últims projectes i l’enllaç a la botiga que m’ajuda a guanyar-me la vida (i a continuar estudiant!).
També us deixo el link al meu Instagram: instagram.com/juditmiau
No m’encanten les xarxes socials, però en el seu moment vaig descobrir la il·lustració gràcies a aquestes, així que m’agrada que sigui una petita finestra als meus processos. A més són una eina genial per a fer xarxa amb els peers.
Si els hi doneu una ullada, podreu fer-vos a la idea de les meves preocupacions i curiositats.
En la pròxima entrada us presentaré alguns amics i referents (peers) que són en el fons una part troncal de la meva pràctica.
Gràcies per llegir-me,
(Manuel Castro Báez, 1981)
Vaig néixer a Sabadell l’any 1981 i actualment resideixo a la població de Ripollet a la província de Barcelona. Des de ben petit he estat interessat per l’activitat artística i creativa. Els meus primers passos en el món de l’art van ser dins de l’àmbit pictòric passant d’un estil figuratiu realista a un de més icònic i simbòlic. Els temes tractats giren entorn a la quotidianitat, els sentiments, els moments íntims, moltes vegades a partir de la representació i reinterpretació de passatges de la mitologia grecoromana.
Quant a les tècniques emprades, he treballat amb pastels, olis i acrílics.
Actualment, els meus interessos han derivat cap a altres pràctiques com la fotografia, el vídeo, la performance i les pràctiques escultòriques.
Pel que fa a la temàtica, m’interessen molt, d’una banda, les qüestions socials i els conflictes a diferents contextos de deshumanització actuals com les crisis migratòries, les desigualtats sòcio-econòmiques o els conflictes bèl·lics. D’altra banda, he treballat també, amb un caire més subjectiu i autoreferencial, conceptes com malaltia, memòria, dol i el binomi presència/absència.
Quant a la malaltia, el dol, la presència i l’absència vaig realitzar els projectes Presències absents, absències presents (2020) i Desaprenent a viure (2020), tots dos treballs fotogràfics arrel de la pèrdua del meu pare a causa de la malaltia d’Alzheimer. Em vaig plantejar aquests dos treballs com una part del meu camí personal, necessària per evolucionar en el procés de dol. Amb aquestes imatges vaig intentar transmetre la idea de la pèrdua i el sofriment d’una persona estimada a través d’una sèrie d’imatges que reflecteixen, a la vegada, el pas del temps i el concepte de vanitas tan habitual en les representacions de natures mortes al llarg de la història de l’art.
Presències absents, absències presents (2020)
Desaprenent a viure (2020)
Pel que fa a la violència dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències he realitzat treballs com les vídeoperformance Monstrum Sanguinis (2022) i Via Sanguinis (2022).
A Monstrum Sanguinis, la idea sorgeix arrel de l’actual guerra d’Ucraïna i sobretot, a partir de les imatges de la massacre de civils a Butcha i d’altres que posteriorment han tingut lloc en varis punts del territori ucraïnès. En aquesta vídeoperformance vaig tractar de representar la brutalitat intrínseca en qualsevol conflicte armat i volia fer-ho han un clara visceralitat.
A Via Sanguinis, a l’inici del vídeo es poden escoltar les veus de nens rient i jugant. Posteriorment, apareix el soroll d’una alarma antiaèria i, acte seguit, el soroll d’una avió que llença un atac sobre la població civil. Rere l’explosió de les bombes arriba el silenci total. Aquest fa referència, d’una banda, a l’efecte que es produeix a l’oïda humana després d’una forta explosió quan les lesions produïdes al timpà impossibiliten l’audició temporalment. D’altra banda, aquest silenci simbolitzar la doble moral de la societat i dels poders polítics davant certs conflictes bèl·lics en funció de com aquests els afecten. Sembla que no és el mateix si les persones que moren viuen a Europa o fora d’ella.
També en aquest línia, i dins de l’àmbit escultòri trobem treballas com Habitació Pròpia (2019) i Somnis que s’enfonsen (2020), tots dos motivats per la crisi de refugiats que vam patir a diferents punts del territori europeu.
Habitació Pròpia (2019)
Somnis que s’enfonsen (2020)
Dins de l’àmbit de la videocreació, i amb un evident caràcter performatiu, vaig realitzar la videoinstal·lació Llits de carrer (2022) amb la intenció de donar veu a totes aquelles persones que es veuen obligades a viure al carrer per varis motius.
Llits de carrer (2022)
En aquest apartat us mostro quins són alguns dels meus referents artístics que han estat font d’inspiració per diferents projectes que he realitzat, ja sigui per la temàtica que tracten com per la formalització de la seva obra.
Els he organitzat en funció de la disciplina artística amb la que treballen i que són les que trobo més interessants a l’hora de trasmetre el meu discurs creatiu. Pel que fa a la temàtica, m’interessen molt, d’una banda, les qüestions socials i els conflictes a diferents contextos de deshumanització actuals com les crisis migratòries, les desigualtats sòcio-econòmiques o els conflictes bèl·lics. D’altra banda, he treballat també, amb un caire més subjectiu i autorreferencial, conceptes com malaltia, memòria, dol i el binomi presència/absència.
Quant a la malaltia, el dol, la presència i l’absència vaig realitzar Presències absents, absències presents (2020) i Desaprenent a viure (2020), tots dos treballs fotogràfics arrel de la pèrdua del meu pare a causa de la malaltia d’Alzheimer.
Manuel Castro, Presències absents, absències presents (2020)
Manuel Castro, tríptics de la sèrie Desaprenent a viure (2020)
En aquesta ocasió els meus peers van estar artistes que han treballar la mateixa temàtica (malatia, dol, memòria) com Antonio Molina i el seu projecte El gesto como memoria, Alejandro Kirchuk i la seva sèrie fotogràfica amb la seva mare com a protagonista, Olivia Parker i la seva sèrie Vanishing in Plain Sight, Sara Rincón i el seu treball Aprendiendo a Olvidar, Toni Luciani i el seu treball MAMMA, In the Meantime o Montse Morgate amb el seu projecte F_MIL_ ALB_M.
Olivia Parker, What? Where?, 2017, de la sèrie Vanishing in Plain Sight
Alejandro Kirchuk, imatge de La noche que me quieras
Montse Morcate, imatge del seu treball F_MIL_ ALB_M
Sara Rincón, imatge del seu treball Aprendiendo a Olvidar
Tony Luciani, imatge del seu treball MAMMA, In the Meantime
Pel que fa a la violència dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències he realitzat treballs com les videoperformances Monstrum Sanguinis (2022) i Via Sanguinis (2022). Pel que fa a la temàtica i conceptualització de l’obra alguns dels meus peers van estar artistes com Olivier De Sagazan, qui a través de la gestualitat i l’ús de fang i pintura a la seva obra performàtica Transfiguration (1998), aconsegueix una obra amb una gran visceralitat que pot arribar a incomodar a l’espectador i en la qual la idea de monstruositat és molt evident, o l’artista Regina José Galindo (Guatemala, 1974) i la seva performance ¿Quién puede borrar las huellas? (2003). En aquesta acció, pràcticament durant una hora, fa un recorregut descalça per la Ciutat de Guatemala deixant tot un rastre de petjades de sang humana en memòria de les víctimes del conflicte armat al seu país, i com a rebuig a la candidatura presidencial de l’ex-dictador Efraín Ríos Mont.
Fotograma de la performance Transfiguration, Olivier de Sagazan, 1998
Fotogrames de ¿Quién puede borrar las huellas?, Regina José Galindo, 2003
Dins de l’àmbit de la videocreació i més concretament en relació al procés creatiu de la meva videoinstal·lació Llits de carrer (2022), els treballs que m’han resultat molt inspiradors han estat les videoinstal·lacions La cama vacía (2012) dels artistes Luis Antonio Silva, Martín López, Nathaly Berrío, Felipe Sanín, Jaime Muñóz i M.Cristina Gutierrez que parla sobre la malaltia; Wake Up!!! (2017) dels artites Andrea Juan i Gabriel Penedo en què es tracten qüestions mediambientals; la instal·lació audiovisual Sleepers (2001) d’Abbas Kiarostami o 8984 (noches) de Blanca Giménez Calpe. En totes elles la relació entre l’objecte llit i el vídeo esdevé primordial.
VVAA, La cama vacía, 2012
Andrea Juan i Gabriel Penedo, Wake Up!!!, 2017
Abbas Kiarostami, Sleepers, 2001
Blanca Giménez Calpe, 8984 (noches), 2012
https://www.revistaad.es/arte/articulos/yo-comisario-guillermo-mora/17070
https://saishoart.com/blog/comisario-o-curador-de-arte
http://www.uco.es/ucopress/ojs/index.php/ucoarte/article/view/9498/8995
https://montornes.net/2019/09/18/sobre-el-comisario-el-comisariado-y-demas-derivas-curatoriales-y-3/
https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/4736244.pdf
https://revista.uclm.es/index.php/sinobjeto/article/download/sinobj_2018.01.07/PDF
https://revista.uclm.es/index.php/sinobjeto/article/download/1907/PDF
Centres d’investigació i producció artística
Plataformes i festivals sobre videoart
https://www.plataformadeartecontemporaneo.com/pac/category/videoarte-2/
https://loop-barcelona.com/es/
Plataformes i festivals sobre fotografia
https://es.luminicfestival.com/
M’agradaria esmentar tres teòrics els discursos dels quals estan presents d’una o altra manera a nivell conceptual pel que fa a la meva pràctica artística.
El primer d’ells és el crític, teòric literari, semiòleg i filòsof estructuralista francès Roland Barthes. D’ell m’interessen especialment els conceptes de studium i punctum que, a la seva obra La cámara lúcida (1980), defineix de la manera següent:
Studium: concepte relacionat amb el gust per la imatge fotogràfica que en molt casos és comú a tothom i que pot arribar a millorar amb una correcta formació. Seria alguna cosa així com saber apreciar una bona imatge.
Punctum: aquest concepte és molt més subjectiu i està relacionat amb les emocions que té l’observador en veure una imatge fotogràfica.
Considero que tots dos conceptes són extrapolables a qualsevol peça artística i que és important tenir-los en compte en tot procés creatiu.
Altra dels meus referents a nivell conceptual és la escriptora, novel·lista, filòsofa i assagista estatunidenca Susan Sontag. Al llarg de la seva obra Sobre la fotografia (1977) fa un anàlisi d’aquesta pràctica a la qual atorga el caràcter de ritual social capaç de transformar quelcom lleig o grotesc en commovedor i que gaudeix de la capacitat de testimoniar la despietada dissolució del temps i que és a la vegada una pseudo-presència i un signe d’absència (Sontag, 1977).
Per últim, tenim al filòsof, sociòleg i antropòleg francès Bruno Latour i la seva teoria de l’actor-xarxa. En especial, m’interessa les relacions i possibilitats que ens atorguen el binomi humà-no humà i el concepte d’agència entre els diferents actants aplicables al procés de creació artística.
Des d’un punt de vista més pràctic i en relació amb el procés de materialització de l’obra voldria fer esment una sèrie de conceptes presents a l’obra de l’artista plàstic gallec Rubén Ramos Balsa (Santiago de Compostela, 1978) i que també he posat en pràctica al meu treball.
Concretament em refereixo a l’ús de la seqüencialitat com a eina de representació fotogràfica del pas del temps. A la seva sèrie Dípticos de lo mismo que inclou obres com Barco (1999), 100.000 millones de errores (2002) o Los lunares en mi cara (2003) es serveix de la figura del polidíptic, presentat a mode d’única imatge, per emfatitzar la idea de temporalitat, deixant així palès el caràcter processual del seu treball.
Això és el que vaig fer als meus dos treballs anteriorment esmentats anteriorment Presències absents, absències presents (2020) presentada com a única imatge en forma de quatríptic i els tres tríptics de la sèrie Desaprenent a viure (2020).
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Hola!
Aquesta publicació s’ha generat automàticament a l’Àgora.
Et trobes a l’Àgora de l’assignatura. En aquest espai es recolliran totes les publicacions relacionades amb les activitats que facin els companys i companyes de l’aula al llarg del semestre.
L’Àgora és un espai de debat on els estudiants i els docents poden veure, compartir i comentar els projectes i tasques de l’assignatura.
Si només veus aquesta publicació, pot ser perquè encara no se n’ha fet cap, perquè no has entrat amb el teu usuari de la UOC o perquè no pertanys a aquesta aula. Si no ets membre de la UOC i veus alguna publicació, és perquè el seu autor o autora ha decidit fer-la pública.
Esperem que aquesta Àgora sigui un espai de debat enriquidor per a tothom!
No hi ha comentaris.
Les intervencions estan tancades.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Manuel,
Has fet molt bona feina acompanyant els teus projectes recents amb altres artistes que tenen una aproximació que dóna sentit al teu treball i viceversa, així que has entès molt bé aquesta part de l’activitat i t’animo a que segueixis fent aquesta feina perquè sempre et servirà per avançar en el teu propi projecte. D’altra banda, veig que has recollit una sèrie d’articles que tenen a veure amb l’artista com a comissari, però el que us demanava era més aviat una sèrie de referències a línies de pensament que creieu que van de la mà amb les vostres motivacions. Si vols pots seguir una mica la recerca per aquesta banda!
Et felicito i seguim!
Sira
Bon dia Sira,
Moltes gràcies pel teu comentari. Sobre el que em comentes de la sèrie de referències a línies de pensament, et refereixes a les relacionades amb la meva pràctica artística (per exemple temàtica o formes de fer) més que ha temes relacionats amb el comissariat?
Bon cap de setmana!!!!
Hola Manuel,
Només donar-te les gràcies per a compartir la performance ‘Transfigurations’ de de Sagazan, sóc més propera a referents pictòrics que no de l’acció però m’ha semblat brutal i molt propera gràficament als meus interessos. Té un punt Bacon, Freud, fins i tot el joc amb la pintura em recorda a Larry Poons.
Res més, només agraïr-to!
Salut i bona feina,
J
Moltes gràcies Judit pel teu comentari! La veritat que l’obra de De Sagazan és espectacular. M’agradat molt la relació que fas amb les obres de Bacon i Freud. Crec que tots tres artistes aporten treballs on l’expressivitat i carnalitat és evident. M’ha semblat molt interessant l’obra pictòrica de Poons, la qual no coneixia, per la seva materialitat i ús de color.
Seguim!!!!